Una reflexió personal sobre el que ha passat a l'Arquitectura Espanyola
Per Oscar Tenreiro
Aeroport de Barajas, Madrid. Espai central de la Terminal de Sortides T-4. Arquitectes: Lamela i Rogers Partnership
La actual crisis europea, que tan fort ha tocat a Espanya, ens ha fet pensar, de nou, sobre les distàncies i afinitats que tenim amb la Mare Pàtria.
Podria qualificar d'afinitat la tendència a viure els obstacles com derrotes definitives. Amb una mentalitat de tot o res. Tret que, segons es diu molt aquí, fa que la gent tracti d'anotar sempre a guanyador. Fa la impressió que per a nosaltres perdre no és part d'un camí amb entrebancs que no nega una futura guany. I fa la impressió també que la gent de la península sol ser així, si no fos perquè el pur sentit espanyol de l'honor amb la lleialtat com un valor superior, acaba moderant les conductes. El pes divers dels continguts ètics acaba doncs diferenciant.
Però hi ha una cosa en què sí que ens assemblem molt. A la dificultat per adonar-nos que ha arribat el moment de torçar un rumb i després, en fer-ho, assumir les conseqüències. D'una banda es reacciona davant els fets tardanament i per l'altra s'intenta reduir els problemes que aquesta reacció suscita a una simple oposició de punts de vista, menyspreant les complexitats, simplificant per evadir la responsabilitat col · lectiva. Trets que, si som molt esquemàtics poden donar-nos certes claus per explicar parcialment l'origen i el desenvolupament de l'actual crisi espanyola.
Perquè des que es va fer clara la gravetat dels problemes econòmics, crida l'atenció que la premsa espanyola semblés ocupar sobretot de reportar com una meitat del país enumera les culpes que l'altra meitat té en relació al que ha passat. Es aviva així un escenari de discrepàncies que molt lluny està de promoure l'acord necessari per superar la crisi, ocultant d'una manera que produeix gran estupor per als que observem des de fora, el que podríem anomenar la maduresa d'una societat de fortes i molt establertes arrels culturals.
Ens assalta aquesta mateixa sensació quan ens arriben comentaris des del món dels arquitectes, referències de coses que s'escriuen i es comenten formal o informalment respecte al paper que va complir l'arquitectura de l'espectacle com a emblema o manifestació primerenca dels excessos que van conduir a la crisi d'Espanya.
Per descomptat que era obvi que les festes arquitectòniques que se celebraven a Espanya tenien molt d'irrealitat. No calia ser un molt agut observador per caure en compte dels excessos. Es feien a Espanya edificis amb un nivell de refinament poc freqüent en els països més rics del planeta. Poca gent ho feia notar fora dels comentaris a la sordina, entre amics. Pel que sembla, la "intelligentsia" del món arquitectònic, els crítics, els historiadors, els comentaristes, la gent del món acadèmic fins i tot, no tenien una posició clara, o almenys no ho feien notar en relació al frenesí del lideratge públic i privat per embarcar-se en construir coses que sorprenia estiguessin a l'abast de l'economia del país. I més aviat resultava evident que molts dels crítics més coneguts eren els primers a integrar-se a la festa.
I ara, en arribar obertament l'impacte de la crisi, reproduint aquest tarannà simplificador al qual em vaig referir més amunt, s'ha començat a fer comú en els comentaris que es publiquen a Espanya la devaluació en bloc de les experiències arquitectòniques dels anys recents, ficant tot al mateix sac. És una recerca de culpables molt similar a la que es respira en el món econòmic i polític, molt combatiu però sospitós d'immaduresa.
La incòmoda conseqüència d'aquest reduccionisme és que comencen a desconèixer els aspectes positius de l'enorme esforç en equipaments col · lectius de tot ordre que es va fer a Espanya en les últimes dues dècades. Un esforç que, malgrat tots els molt condemnables excessos quedarà però com a patrimoni d'una societat.
El que inspira la meva nota d'avui és, precisament, una crítica al moviment pendular que fa que el políticament correcte del moment sigui injuriar d'arquitectures i arquitectes sense establir diferències. Una cosa que es fa molt necessari quan, com ho faig, es compara amb el que passa en alguns altres llocs del món on el "surplus" financer no es va dirigir als equipaments col · lectius sinó al pur reciclatge bancari, que al capdavall li deixa poc a la gent en general, fora dels que el protagonitzen.
I vaig prendre l'exemple de Barajas, perquè aquest edifici no és motiu de la meva admiració sinó m'inspira grans distàncies, però, serà perquè com a pas obligat en les meves visites familiars a la península, l'he conegut una mica i es presta com il · lustració del que vull dir.
La característica silueta de les cobertes en els nous edificis de l'aeroport de Barajas.
Aquestes grans distàncies se centren especialment en la manera com Rogers veu l'arquitectura, marcat per l'afany d'exhibició d'una determinada manera de construir (High-Tech) que assumeix gairebé com a dogma. Un "mira mare sense mans" antagònic a la necessitat de propiciar el silenci psicològic que August Komendant destacava com un dels més importants atributs de l'arquitectura de Louis Kahn.
Durant aquest últim viatge contemplava per exemple les enormes vidrieres a banda i banda de la nau, que són una bona mostra del que a la nota anomeno la "descomposició en parts independents" associada a una insistència que, repeteixo, voreja el dogmàtic, en treballar tots els detalls de l'edifici utilitzant elements tensors que s'exhibeixen. Exhibició que exigeix per raons de manteniment l'ús intensiu de l'acer inoxidable. El material que està a tot arreu, en les llums, donar-los suport en accessoris, difusors d'aire condicionat, suports de senyalització, Rellotges, parlant sobre la defensa, marcs Portes, Portes, i la llista podria anar. I diuen que la raó de Faig Això però que converteixo en raó causa de la manera de dissenyar.
La recerca de la llum natural sembla motiu de lloança i pel que es destaca en la nota, però són menys lloable que interfereixi amb l'ella, tots ells per comunicar-pont entre els diferents cossos que Tinguin vidre edifici d'una planta estructures temperat i laminat siguin sos el moment do nou motiu exhibicionisme.
Està clar que Doncs Barajas, malgrat ells mereix un punt culminant de la seva experiència amb el valor dels actius do, és una mostra de l'arquitectura de l'opulència, tal com podria ser-ho bona part dels edificis del mateix arquitecte o d'alguns dels seus companys de ruta high-tech que han convertit l'arquitectura en un desplegament d'efectes la sostenibilitat la van proporcionar sobretot els rius de diners que els van fer possibles. No està en el concepte que origina l'edifici, com ens deien els vells i oblidats principis de la racionalitat moderna, sinó en l'esforç, una vegada construïts, per fer-los sostenibles a base dels diners i la tecnologia dels països poderosos. És una serp que es mossega la cua.
PRIVAT-PÚBLIC
El Metro de Nova York és un servei públic de qualitat ínfima. Compleix amb la funció de transportar a la gent amb un material rodant ja obsolet i només començat a renovar recentment, la majoria de les estacions són brutes, la il · luminació pèssima, la renovació de l'aire potser sigui adequada però un té la sensació d'estar respirant aire atrapat per segles, els materials són els de fa cent anys; i molts dels accessos no són mecanitzats. Aquesta situació a la ciutat més important del món té a veure amb la noció molt nord-americana i segurament lògica des del punt de vista estrictament econòmic de què cada servei públic ha de ser autofinançable; i cada ciutat respondre per si mateixa amb la mínima intervenció del govern central. Per això aquest servei rep subsidis federals només de manera limitada i per a projectes específics. Un tret de política econòmica que es recolza en la marcada resistència d'un sector de l'opinió d'aquest país, a acceptar que el "diners dels contribuents" (el sacrosant "tax payer" americà) es destini a subsidis. És una manera de veure el col · lectiu insolidari, elemental en el seu conservadorisme prejuiciado del paper de l'Estat en les societats modernes. Una actitud que ha portat a gent del món econòmic com fa molt poc al Premi Nobel Paul Krugman, a qualificar de bogeria l'actitud del Partit Republicà, que vol esdevenir representant únic d'un sistema de valors de l'americà que només veu el seu propi món. Per a qui la ciutat és el seu automòbil, Hysteria Lane (al suburbi de les "esposes desesperades"), l'autopista i el Mall; sent el downtown, la ciutat, només per treballar. I com a conseqüència d'aquesta visió la crisi econòmica ha de pagar el directament afectat, no tots els "Tax Payers". Només importa el privat, és la divisa.
Estació del metro de Nova York
La vella Europa.
L'altra cara d'aquesta moneda l'ofrecela vella Europa. La Unió Europea, tard però segons sembla encara a temps, pren mesures que faran de la crisi un assumpte compartit, és a dir, se supedita, si bé a contracor, l'individualisme nacionalista a l'interès comú. La qual cosa planteja per altres camins el tema privat-públic.
Perquè en stricto sensu fer co-responsable econòmic de les dificultats d'un altre país, per la crisi de l'euro, implica una noció de solidaritat davant el col · lectiu (difícil, resistida, però real) que bé podria tenir el seu correlat en la necessitat que el col · lectiu a la ciutat, la creació d'espai públic, seva preservació, sigui assumida com un tema col · lectiu, com a política d'Estat. En aquest moment de crisi en el qual les pressions econòmiques han adquirit un pes enorme en l'opinió pública europea, convé no perdre això de vista. És un assumpte que ha d'estar en la taula en el moment d'avaluar el que s'ha fet i proposar rectificacions.
En aquest precís sentit la situació d'Espanya es pot veure amb més benevolència del que és usual per aquests dies. I m'estic referint a l'equipament públic espanyol, al que aquest país ha fet en arquitectura institucional i en els plans de creació i preservació de l'espai públic. Que més enllà dels excessos, que van ser molts, mereixen elogis que avui s'emeten amb molta cautela.
Perquè no tot va ser la frivolitat del "efecte Guggenheim" i el desig de convertir Espanya, juntament amb els emirats del Golf Pèrsic i la Xina del "luxe asiàtic", al país en què els arquitectes estrella aconseguien construir el que era vist com massa costós, o arbitrari, a la resta del món. I vull recalcar que moltes de les obres institucionals que no van alimentar la crisi van ser conseqüència d'una concepció del que és públic que enriquirà el patrimoni urbà d'Espanya. I això és un mèrit que no pot deixar de banda.
Barajas
Reflexionava sobre això a propòsit que vaig tornar a passar recentment per la Terminal Quatre de Barajas-Madrid, l'arquitecte britànic Richard Rogers (1933), acabada de construir en 2006. Venint de Miami, un aeroport sense interès, enredat, fet a retalls, de mal gust, era per a mi inevitable fer comparacions. Entre una manera de veure els serveis públics pensant només en el rendiment, que menysprea la cultura arquitectònica; i com a contrast l'esforç d'una societat per fer de l'enorme inversió d'un servei com aquest una oportunitat per ampliar el marc del possible.
I dic això sense veure en l'arquitectura de Barajas un exemple a seguir, com ja he escrit altres vegades. Més aviat, crec que aquesta manera "HighTech" de Rogers, segons el qual tot esdeveniment constructiu en un edifici ha de ser descompost en parts independents que s'acoblen individualizándolas, esdevé una retòrica reiterativa, un manierisme d'alt cost, molt distant de la bona arquitectura d'Espanya. Sense que un deixi de destacar mèrits, com la molt bella seqüència de falses voltes d'acabat natural que cobreixen l'enorme nau, o la recerca de llum natural, cas exemplar en un aeroport. Però l'afany de convertir el tecnològic en motiu expressiu permanent fa caure en caricatures com la de l'espai de maletes, tractat com una catedral creuada per ponts de pis de vidre en la qual les figures piadoses són uns descomunals dispersors d'aire condicionat, blancs i amb aspecte de tòtems que presideixen el solemne ritual de recollir les maletes. No és per tant diria qualsevol bon arquitecte espanyol, i potser ho han dit. Però és obligatori passar per sobre d'aquestes distàncies per ressaltar, podem dir, la postura cultural que hi ha darrere.
La manca de mesura de moltes obres arquitectòniques de l'espectacle no ha d'ocultar els valors positius l'esforç d'Espanya per fer de l'arquitectura un instrument per millorar la vida pública.
Article publicat originalment al blog de l'autor, Entre la veritat i veritable 22/09/2012
Espai de recollida d'equipatges de l'aeroport de Barajas, Madrid.
