La casa de Wittgenstein

Por Yose Fernández

Exterior de la casa Wittgenstein en la actualidad

En 1925, Margaret Stonborough-Wittgenstein, rica heredera y mecenas de las artes, no llegó a imaginar el monumental sinsentido en qué se convertiría la construcción de su gran casa en Viena diseñada inicialmente por el arquitecto Paul Engelmann. Y más aún si hubiera sabido lo que significaría la feliz idea de comentarle el proyecto a su hermano, el conocido filósofo lógico-analítico Ludwig Wittgenstein. A partir de ese momento, dicho proyecto arquitectónico daría lugar a una obsesión incalificable que haría correr ríos de tinta en el mundo de la arquitectura y la literatura.

Wittgenstein, qui era amic d'ell l'arquitecte Adolf Loos- sempre havia estat interessat per l'arquitectura. Per aquesta època es trobava sense feina, un cop acabada la seva obra Els tractats de lògica filosòfica i haver estat acomiadat de la seva ocupació com a professor per presumptes abusos a sobre els seus alumnes. De manera que va passar a concentrar-se en aquest projecte sense dilació i sense tenir un altre objectiu a la vista, iniciant una col · laboració que, finalment i de manera inevitable, conduiria a la ruptura i l'abandonament de la construcció per part d'Engelmann. Tot i que el projecte havia estat completat per l'arquitecte, després de la seva marxa, Wittgenstein es va encarregar de modificar-lo i responsabilitzar-se en la direcció de la seva construcció. Però aquesta història no hauria tingut més transcendència per al món de l'arquitectura, una casa projectada per un dels més grans filòsofs del segle XX, si en 1960 no hagués pesat sobe ella una amenaça de demolició.


La casa Stonborough, com col · loquialment se la coneix, es troba situada a la Kundmanngasse, un carrer al costat del canal del Danubi, al districte est de Viena. Estructuralment, la distribució original que projectés Engelmann subsisteix en l'edifici final: un conjunt de formes cúbiques interconectas entre si-la més alta de les quals aconsegueix tres plantes d'altura- ocupa un solar clar en un barri de Viena densament construït. Però va ser Wittgenstein qui va adaptar la distribució original de la planta a les seves personals teories arquitectòniques d'inspiració filosòfic analítiques. Per exemple, a la part posterior de la casa, introduir un desencertat bloc a la manera de contrafort juntament amb una coberta inclinada de vidre amb l'objectiu d'ampliar les habitacions privades de la seva germana, i reemplaçar la discreta escala loosiana d'Engelmann per una intrusa i bastant maldestre torre d'escala i ascensor envidriat. No obstant això, seus treballades alteracions són fascinants. Engelmann va compondre els principals espais de la planta baixa-vestíbul, sala de música, menjador i biblioteca- fent ús de proporcions harmòniques i de la simetria, Wittgenstein PERÒ VA SER Més Enllà, refinant aquestes característiques fins a un extrem obsessiu. Per exemple, les juntes de les peces de pedra artificial gris fosc es van acabar alineant exactament amb portes i finestres, i sota el dictat del filòsof es va engrossir artificialment el gruix dels murs en els llocs necessaris per conservar una simetria perfecta. Es va proscriure l'ús de sòcols, motllures o tapajunts, de manera que els lliuraments dels diferents elements o materials havien de ser escrupolosament necessàries.

Wittgenstein s'havia format com a enginyer aeronàutic a Manchester, pel que prestava especial atenció a tot allò relacionat amb la mecànica ila electricitat. Així, va dissenyar també els radiadors, reixetes d'aire, interruptors elèctrics, marcs de finestres i manetes de portes, i fins i tot es va implicar en el desenvolupament del mecanisme de l'ascensor, que seria clarament visible a la torre de vidre. Es va dotar a les finestres i balconeres de persianes metàl · liques que pujaven des d'una escletxa en el paviment, equilibrades amb contrapesos. Els llums eren bombetes nues muntades a prop del sostre i centrades amb precisió. L'efecte global és digne, però resulta fred i dur, un espai adaptat una aclaparadora lògica del món i de la racionalitat del pensament.

A l'hivern de 1927, el treball estructural de la casa de la Kundmanngasse estava pràcticament acabat i el 1 d'octubre de 1928 va poder ser habitat. No obstant això, i malgrat que Margaret Stonborough va viure a la casa fins 1939, i amb posterioritat fins a la seva mort en 1958 després de tornar d'Estats Units, mai va acabar de sentir-se totalment còmoda en un espai tan auster, lògic i racional. Esmentava que tot i adaptar-patia cert avorriment per "la seva perfecció i la seva monumentalitat", i va acabar dient: "aquesta lògica encarnada a casa". En defensa de Margaret podem dir que la casa va ser dissenyada prestant poca atenció a les comoditats ordinàries. Les qualitats de claredat, rigor i precisió que la caracteritzen són una cosa que un buscaria en un sistema de lògica, però no en una llar familiar. Molts elements quotidians estaven proscrits dins la peculiar concepció estètica del filòsof. Catifes, canelobres i cortines van ser suprimits. Els sòls eren d'una fosca pedra polida de color antracita brillant, les parets enguixades de blanc brut o crema, els cels rasos emplastados en blanc. Les parts metàl · liques de les portes es van pintar d'un gris neutre o un verd grisenc deslluït. Les dobles portes corredisses del menjador i del buit de l'escala tenien vidres transparents a la cara de l'hall, però per l'altre costat portaven vidres translúcids blancs, de tal manera, depenent de quines portes es tanquessin, oferien un aspecte diferent, obert o reservat. Les portes del saló eren opaques. Les parets, pilars i portes s'unien a terra directament. Així mateix els marcs de les portes o finestres s'ancoraven directament a les parets.

Segur que Margaret alguna vegada va maleir la intromissió del seu germà, seu obsessiu perfeccionisme i el seu control absolut fins al més mínim detall. La germana de l'arquitecte, Hermine, relata el procés que va implicar el disseny i la construcció de l'habitatge en els termes:

Ludwig va dissenyar cada finestra i porta, cada tancament de finestra i radiador, amb tal cura i atenció al detall com si fossin instruments de precisió, i alhora de forma summament elegant. I llavors, amb la seva incansable energia, s'assegurava que tot es realitzés amb el mateix meticulosa cura. Encara puc escoltar al manyà preguntant, respecte a un pany, “Digueu-me Senyor Enginyer, ¿És tan important un mil · límetre aquí o allà?Fins i tot abans que acabés de parlar, Ludwig va contestar tan alt i vigorosament “Sí!” que l'home gairebé salta de l'ensurt. En veritat, Ludwig tenia tal sensibilitat per les proporcions que sovint mig mil · límetre era important.

L'exacta porta d'accés dissenyada per Wittgenstein per a la casa de la seva germana

En un altre àmbit, el literari, l'escriptor també austríac Thomas Bernhard va aprofitar el desenvolupament d'aquesta extravagant obra arquitectònica per fonamentar una de les seves més reeixides i colpidores novel. L'obra creada per Bernhard té escàs paral · lelisme en la novel · la del segle XX. Bernhard no només va prendre el món analític i anecdòtic que va envoltar la casa imaginada per Wittgenstein, sinó que va unir en la seva novel · la Correcció (Aliança, 1992) tota la naturalesa filosòfica del pensament wittgensteinià, en l'intent de portar al llenguatge de l'escriptura totes les possibilitats d'una dicció filosòfica que basava justament la seva reflexió en els límits del llenguatge.

La ruta seguida per Bernhard en aquesta novel · la ve a ser una intricada glossa del primer Wittgenstein i la seva Tractatus. No obstant això, encara que aquesta obra és un conjunt aforístic sembla haver estat preparada per l'escriptura posterior d'una novel · la, una vegada que Wittgenstein va considerar que el llenguatge brindava una màscara al pensament i que les formes del mateix només poden fer-se patents quan el llenguatge en què s'expressa hagi estat analitzat i descompost fins als seus últims components.

Des d'aquest punt de vista, Correcció és la narració objectiva d'un home anomenat Roithamer, investigador i com Wittgenstein dividit entre l'acadèmia a Cambridge i la vida campestre a Àustria. L'últim període de la seva vida el dedica Roithamer a construir, en la profunditat del coll del Aurach, al centre geomètric exacte del bosc de Kobernauss, una casa en forma de con invertit; una obra de construcció com a obra d'art, que havia projectat per a la seva germana en tres anys de treball ininterromput i que havia construït en els tres anys següents amb la major de les energias. Això és, una construcció que correspondria a les necessitats totals de l'ésser estimat. Conclosa l'obra, Roithamer se suïcida. I la casa mai no arribarà a ser habitat. En aquest punt, la identificació de les dues empreses irrealitzables es fa plena. El protagonista d'aquesta novel · la ben podria ser sens dubte el mateix Wittgenstein, a l'hora de trobar en aquesta nova vocació la manera d'acostar-se a si mateix. Tot i que en cap cas, com el mateix Roithamer diu, podia considerar arquitecte, sinó només constructor. O construcció o art de la construcció, en la qual la paraula construir seria una de les més belles.

Espais interiors de la casa Wittgenstein


Per a molts la Casa Wittgensteines una singular metàfora de la seva obra teòrica. Segons assenyala Von Wright:

És una obra feta amb molt detall, summament característica del seu creador. No té toca decoració i es caracteritza per una severa actitud en la mesura i la proporció. La seva bellesa és del mateix tipus simple i estàtic que caracteritza les proposicions del Tractatus.

A través d'aquestes paraules podem apreciar l'obsessió i el fanatisme de Wittgenstein en la construcció de la casa de manera estricta i autodestructiva, com els trets que Bernhard assigna a Roithamer. Per exemple, com compte R. Monk a la seva biografia sobre el filòsof, l'obsessió va arribar a tals extrems que es va trigar un any a lliurar els radiadors, aparentment senzills, ja que ningú a Àustria era capaç de construir el que Wittgenstein tenia en ment. Les peces foses de les parts es van aconseguir a l'estranger, i fins i tot llavors lots sencers van ser rebutjats per inutilitzables.

Sobre l'edificació Gary Indiana va dir:

És com si Wittgenstein inventés l'arquitectura a partir del no-res, com un joc limitant els moviments possibles a determinats criteris mínims per a una residència de classe alta urbana. La lògica estructural de l'edifici imposa una harmonia austera de materials des de tots els punts. És com caminar en un avantprojecte.

I recorrent a l'escriptura de Bernhard:

Aquest Con complia totes les regles que ell mateix, Roithamer, s'havia traçat en relació amb el Con i que tot al Con les complia, el Con s'atenia a totes les regles i era totalment funcional, el que és el major elogi per a una construcció. Els fonaments eren els fonaments més profunds que mai s'havien excavat. Perquè la construcció d'una obra com la del Con va ser qualificat per tots, sobretot pels experts, de totalment demencial i sempre serà qualificada de totalment demencial.

Això és, la seva germana i Roithamer tancats al Con, aquesta construcció demencial, insensata, excèntrica, blasfema, delirant. Per ser titllada, després, pels arquitectes a inspeccionar, com un producte intel · lectual d'un boig, d'un violentador intel · lectual, d'un sonat aferrat a una absurda idea. I on l'interior o exterior del Con depenia de la capacitat de jutjar de qui observa: L'interior del Con com l'interior de l'ésser de la meva germana, l'exterior del Con com el seu ésser exterior i tot l'ésser d'ella reunit com el caràcter del Con.

Un con que disposaria de vint-sales, després divuit sales, després disset sales, amb una única sala sota la seva cúspide, des de la qual es podia mirar totes les direccions. I amb tres plantes pel caràcter, així subratllat per Roithamer, de la seva germana. De les disset sales, 09:00 no tenien vistes, entre elles la sala de meditació de la segona planta, situada sota la sala que està sota el seu vèrtex de coronació. La sala de meditació està construïda de manera que en ella és possible meditar diversos dies, buida completament d'objectes i sense cap llum. Segons Bernhard, aquest espai hipotètic comptaria amb un punt vermell en el centre de la sala que assenyala el centre real de la sala de meditació. L'autor segueix amb la seva descripció d'aquesta arquitectura:

Les sales estan totes elles blanquejades. La obertures no són finestres, són obertures que no es poden obrir i, per tant, tampoc no es poden tancar, la ventilació, sense que les obertures hagin d'estar obertes o tancades, és sempre natural. Energia solar com a calefacció. Pedra, maó, vidre, ferro i res més. El mateix que per dins, el Con està per fora blanquejat. L'alçada del Con és l'altura del bosc, de manera que és impossible veure el Con, excepte quan s'està immediatament davant. Sobre el centre de gravetat físic del Con, es troba en l'eix que passa pel centre de gravetat de la base i la cúspide del cos , a ¼ de la seva altura, i per a la sustentació estable d'un cos cal que tingui almenys tres punts de suport que no estiguin en línia recta.

Maqueta que tracta de reproduir la forma de la casa Roithamer, imaginada per Thomas Bernard per la seva novel Correcció. Imatge: Enfocar.

En conclusió, si ens preguntem per la forma d'escriure de Thomas Bernhard, se'ns presenta monòton, repulsiva, hipnòtica i el · líptica fins a la sacietat. Unestilo d'escriptura que es resisteix a qualsevol copista, una escriptura que sembla no desitjar lectors. Doncs bé, la lògica del Tractatus està desenvolupada així en aquesta obra. I encara que no ho sembli, aprofundint en l'embolic dels textos bernhardianos trobem les frases sentencioses i aforístiques de Wittgenstein. Per això, si ens acostem al Tractatus pot llegir:

Igual que no podem pas representar objectes espacials fora de l'espai, ni temporals fora del temps, tampoc podem representar cap objecte fora de la possibilitat de la seva connexió amb altres. (Proposició 2.0121).

Però la prosa de Bernhard viu la fascinació que cada objecte està unit en connexió invariable amb allò altre, doncs l'objecte és el fix, persistent; la configuració és el canviant, inestable. Correcció és l'experiència radical d'una novel · la constituïda com a espai per separar els objectes del llenguatge, deixant córrer sota l'impuls del seu propi i contradictori moviment. En canvi, per a Wittgenstein

El que constitueix aquesta manera fixa són els objectes (Proposició 2.023).

La de Bernhard és una experiència que, comla de Wittgenstein, no es paralitza en el seu objecte, sinó que vol apropiar de tots els poders i actuar com a subjecte. En aquest sentit, el segon ens proposa que

La forma és la possibilitat de l'estructura. (Proposició 2.033).

I també

L'estructura del fet ve constituïda per les estructures dels estats de les coses. (Proposició 2.034).

I

La figura representa l'estat de coses en l'espai lògic, el donar-se i no donar-se efectius d'estats de coses. (Proposició 2.11).

Llavors,

La figura és un model de la realitat. (Proposició 2.12).

Podem concloure que per a Wittgenstein, la casa es converteix inevitablement en reflex d'un mateix. El Con, la construcció de la Casa, com a conseqüència lògica de la pròpia naturalesa. Tot és, en definitiva, el Con,la Casa. Elfin no és cap procés.

2 comments to La casa de Wittgenstein

  • Rosario

    Estupendo artículo. Gracias.

  • Me pareció un brillante comentario. Claro y a la vez complejo, como lo es la misma casa, pero al final, la referencia con la novela de Bernhard empieza a enturbiar aquella claridad.
    No lo considero probable, pero quizá la lectura de esa novela (que se piensa ligada con la experiencia de Wittgenstein al construir la casa) sea una vivencia singular.

    Agradezco al autor de este comentario por brindar sus conocimientos a nosotros sus lectores.

Deixa una resposta Rosario Cancel

  

  

  

Vostè pot usar aquestes etiquetes HTML

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>