Especulacions sobre Huambo a Angola

Per Rodrigo Vargas


Huambo és una ciutat que va sorgir, en terra de ningú, per dos motius: els plans de la monarquia portuguesa, heretats per la República, per a la colonització de l'altiplà central del país i la convergència d'aquests amb el traçat de la línia de tren dels "Ferrocarrils de Benguela", concessionària de l'explotació del transport de mercaderies que unia el port de Lobito a l'oest atlàntic angolès, amb les mines de coure, situades al que, en l'època, era el Congo Belga.

"… per tal d'estimular als seus funcionaris a treballar a les colònies, creaven per als disposats a anar-se'n unes condicions de vida fabuloses. El petit i modest funcionari de correus (...) rebia un xalet amb jardí i piscina, cotxes, servitud, vacances a Europa, etc. La burocràcia colonial portava una vida realment estupenda. "
Ryszard Kapuscinski, Banús, 1998.

La raó per la qual la seva fundació no es va quedar en una simple parada de tren més, va ser gràcies a les visions urbanístiques de l'enginyer Carles Roma Machado i el decret del llavors governador general de la província d'ultramar d'Angola, Norton de Matos, que va concebre l'assentament per contrarestar la influència de la companyia de la línia fèrria a la regió amb una forta presència de l'administració portuguesa. Tant és així que, després de la seva fundació oficial a 1912, va ser elevada a nova seu de municipi, tan sols nou anys després. Més tard, en 1928, es va aprovar un nou avantprojecte, pel qual se li va canviar el nom pel de Nova Lisboa, amb el que seria coneguda fins 1975. La Carta Orgànica d'Angola va fer d'ella la capital teòrica de la colònia-fins a la revisió del Acte Colonial en 1950-, però sense efectes pràctics.
D'una banda, la concepció de la ciutat de Huambo reflectia la visió imperial una urbs de nova planta fundada en el que és aproximadament el centre dels 1,25 milions de quilòmetres quadrats de la major i més rica de les províncies d'ultramar que componien l'imperi portuguès; per altra banda, la modernitat del nou segle, farien que es notarà també allà la influència de les idees utòpiques americanes i angleses que formalitzaven sota el concepte de Garden City, amb la particularitat d'incloure els barris indígenes. Allà es planifiquen conjuntament just en una època en què totes les potències colonials promovien la segregació racial en els llocs de residència i vida social.
En el seu disseny urbà, infreqüent en el context colonial, s'aprecia un traçat ampli de gran escala, que s'enquadra en el grup dels plans contemporanis de tradició anglosaxona. Dins de les teories urbanes radiocèntriques ideades per Ebenezer Howard, i materialitzades en els plans fundacionals de Canberra (1908), por Walter B. Aixeta, o Nova Delhi (1911), a Edwin Lutyens, basats en un esquema de places nuclears entrellaçades per àmplies vies, en contraposició als plantejaments en malla, dominants en el panorama de la planificació colonial. A la ciutat de New Lisbon, el model es resumeix a una única plaça com a element generador de la matriu urbana, del qual irradien 08:00 avingudes segons el plànol original de Roma Machado.
Plànol fundacional de la ciutat de Huambo. Enginyer Roma Machado, 1928

En la seva major part, la divisió parcel · lària es correspon a la tipologia de ciutat jardí amb habitatge aïllat, enquadrada en el citat esquema de creixement concèntric per dotar els buròcrates portuguesos, la il · lusió d'un paradís d'aïllament i comoditats al marge de la societat africana injuriada i marginalitzada. El principal criteri de dimensionament del parcel · lari era que el habitant tingués la sensació d'habitar un edèn aliè al context social de les poblacions originàries del lloc on el funcionari colonial era destinat.
Com a conseqüència el traçat urbà és deficient en la seva estructuració per a l'activitat ciutadana a l'espai públic, encara malgrat el protagonisme de multitud de places, parcs i jardins de la planificació original. L'ordenació parcel · lària es correspon amb una tipologia poc propícia per a la interacció entre l'espai públic i privat, tan necessària per a l'intercanvi i l'activitat comercial. El jardí davanter crea una barrera que aïlla a l'habitatge a la planta baixa i nega la relació directa amb el carrer, relegant la part de la propietat en contacte amb l'espai públic a la mera condició d'accés ornamentat. Aquest fet, en l'actualitat, explicaria la proliferació de construccions precàries realitzades pels actuals habitants en els jardins frontals dels antics habitatges colonials, abandonades a corre-cuita per la gran majoria dels funcionaris i colons portuguesos durant el procés d'independència i la posterior guerra civil. Avui, aquests espais en contacte amb el carrer són destinats a diversos tipus d'activitat comercial i serveis (cafeteries, bars, sastreries i arranjaments de vestuari, venda de queviures, etc.), amb la finalitat de contribuir a la millora de la precària economia familiar en la majoria dels casos.
D'altra banda, la vasta extensió de les illes-en uns casos per l'agregació de superfícies planificades com a tipologia d'habitatge unifamiliar aïllat, en altres casos per la interrupció del seu desenvolupament-, la manca de densitat de població associada a aquest tipus de traçat urbà, sumada a la concepció concèntrica amb acumulació dels equipaments i serveis ciutadans al nucli, conviden a l'ús del transport privat per a pràctica totalitat dels desplaçaments, amb els seus derivats problemes fluïdesa en la circulació, i el pas obligat pel nucli fundacional de la ciutat, per la falta de connectivitat entre les diferents àrees que omplen els buits entre les avingudes principals.
Una altra de les conseqüències en termes socials de la configuració formal i administrativa derivada de la planificació colonial és la segregació de les classes més desfavorides que treballaven al servei de dels funcionaris i la població colonial en general. Aquesta població situada a la part més baixa de l'escala social tenia com a màxim privilegi el destí d'habitar en els "barris indígenes"Que com a molt suposaven gairebé un traçat viari i parcel regularitzades on ells mateixos havien recórrer a l'autoconstrucció com a mitjà d'obtenir habitatge. Solució que en principi no és dolenta si l'estat ha fet la tasca prèvia d'invertir en les infraestructures i equipaments bàsics abans del començament de l'assentament, cosa que poques vegades passa.

Zona central de la ciutat en la qual s'insereix el nucli fundacional. Imatge: Google Earth

Aquesta població local immigrant suposa una forta pressió demogràfica que es va assentant, i encara avui ho segueix fent, fora del que era la ciutat planificada, la ciutat d'origen europeu, o en els seus intersticis sense ocupar, en un anell densificat i sense infraestructures ni equipaments públics. Els nouvinguts se situen en aquesta espècie d'univers paral · lel contraposat a la calma i tranquil · litat de la ciutat jardí colonial. Els anomenats "barris i periurbanes", de convivència bulliciosa, són els que alberguen tota la vida i activitat que, paradoxalment, li falta a la laxa societat colonial i la seva ciutat formal. La relació entre la ciutat planificada i els barris informals s'agreuja amb fortes desplaçaments radials, al llarg de la jornada laboral, de concentració i expansió. Aquests moviments de masses tenen el nucli fundacional com a epicentre, grups de persones a la recerca d'ocupació i recursos econòmics, ja sigui com a servei domèstic de les classes més benestants, com a empleats ordinaris per un sou bastant exigu, en comparació tant amb el nivell de renda europeu, com amb els beneficis empresarials obtinguts sobre el terreny pels seus contractants, o com soferts venedors ambulants-per citar només algunes de les dedicacions més visibles en el context africà. Moviments que no fan sinó agreujar els problemes de congestió del trànsit de la ciutat a causa de la seva configuració concèntrica, on la majoria de serveis administratius i les principals fonts de recursos econòmics es concentren en el mateix punt.

El ventall de reptes del nou urbanisme és molt ampli en el context de la ciutat de Huambo, i de la resta de ciutats de mida mitjana en el context angolès i africà per extensió.
Wagadogo. Estudi de la parcel · lació d'un barri de la perifèria de la ciutat Ouagadougou. Font: Antoine Djigma, 1984

El principal desafiament es refereix al descobriment de quins són els patrons de desenvolupament que regeixen la idiosincràsia dels assentaments urbans en el marc geogràfic angolès. Sobretot en el que es coneixen com a assentaments informals, per poder estudiar els aspectes i dinàmiques positives, i potenciar la reconducció de les seves mancances més urgents d'una manera més adequada. Es tracta de generar un marc legal simple, comprensible i prou flexible, que sigui capaç d'integrar i aprehendre l'espontaneïtat dels assentaments urbans i la precarietat econòmica dels seus habitants sense comprometre el desenvolupament coherent del teixit urbà.
Possiblement, el primer pas en aquest procés d'actuació sobre patrons informals d'assentament sigui reconèixer i catastrar les àrees obviades i no reconegudes de la ciutat, tant burocràtica com socialment. A l'Àfrica, i en el cas particular d'Angola, el percentatge mitjà de l'extensió d'aquests barris és, ni més ni menys, que l' 85% del total del teixit urbà consolidat en les ciutats.
Mostra del teixit d'un barri periurbà de la ciutat de Huambo. Imatge: Google Earth

Una altra actuació urgent, complementària i simultània a l'anterior, seria començar processos de millora, utilitzant el símil mèdic, de "cirurgia invasiva en el" la "microcirurgia", per iniciar processos de requalificació urbana alterant el menys possible la dinàmica social existent en això llocs. Els territoris africans urbanitzats, fent una anàlisi dels seus indicadors urbans, no estan tan lluny-és més s'ajusten bastant- als paràmetres ideals del que preconitza com a ciutat compacta. I a tot això s'ha arribat de forma espontània, no planificada. Aquests processos de millora han d'incidir en la dotació d'infraestructures bàsiques tals com els que corresponen al sanejament i als subministraments d'aigua, elèctrics, etc. I, també, en la millora de la connectivitat dels barris, tant a nivell intern com amb la ciutat colonial formalitzada.
Tots aquests processos passen ineludiblement per la implicació de les poblacions moradoras d'aquests barris, a nivell participatiu en els processos de millora. Tant en la presa de decisions com en els processos d'execució material de les obres. En cas contrari, el més segur, és que tota iniciativa presa de "dalt a baix" estigui destinada al fracàs.
En la situació particular de Huambo, al marge d'aquestes qüestions d'àmbit més general-anteriorment citades- les necessitats més urgents a nivell del conjunt urbà estan relacionades amb la canalització dels processos en curs de densificació del centre urbà, amb la millora de la seva connectivitat interna, amb la conservació del seu patrimoni arquitectònic colonial-que el té en abundància-, i les necessitats culturals i econòmiques diverses de les seves actuals habitants És especialment rellevant considerar la descentralització de les seus administratives, per poder aconseguir una major cohesió social que redundi en el desenvolupament conjunt de la seva societat urbana, avui segregada per grans graons de renda.

Entrant al Huambo. Imatge: Wayoman

2 Uno de los grandes maestros de la jardinería japonesa contemporánea

Deixa un comentari

  

  

  

Vostè pot usar aquestes etiquetes HTML

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>